Amb aquesta secció i la col·lecció « Les Carnets du Train Jaune » (Ed. Talaia), s oferim una retrospectiva, un viatge en el temps per la construcció de la línia del Tren Groc i la seva història. Aquesta col·lecció és fruit de la col·laboració entre el Parc Natural Regional dels Pirineus-catalans i els historiadors Pierre Cazenove i Jean-Louis Blanchon.

En aquesta segona part, us convidem a tornar amb més detall a una de les proeses tècniques de la línia del Tren Groc: la construcció del pont Gisclard !

El desastre del 31 d’octubre de 1909

Les proves del 31 d’octubre de 1909

El pont penjant rígid del sistema Cassagne ” Gisclard ” és de fet un prototip de mida completa. Permetrà comprovar si els càlculs que van autoritzar el seu disseny revolucionari compleixen els estàndards imposats pel Ministeri de Foment. Les proves oficials que han de validar l’obra d’art tindran lloc els dies 30 i 31 d’octubre de 1909. Aquesta certificació és necessària per a l’obertura de la línia i per permetre la seva explotació comercial per part de la Compagnie des chemins de fer du Midi que ha obtingut la concessió.

Gabriel Borrallo, conducteur des Ponts et Chaussées, s’affaire auprès d’un enregistreur à bande, directement relié à un hauban. © Archives Musée de Cerdagne

El constructor del pont, Ferdinand Arnodin, el seu gendre l’enginyer Gaston Leinekugel Le Cocq i Albert Gisclard van ser presents durant els actes del dissabte 30 d’octubre i el diumenge 31 d’octubre de 1909. Després de passar a velocitat reduïda pel pont (22 km/h), el comboi torna enrere a ritme humà i s’aparca uns instants al mig de la coberta. Aquest va ser carregat amb 35 tones de travesses de ferrocarril disposades regularment al llarg de tota l’estructura. continuació, el comboi es dividirà en dues parts iguals, una de les quals circularà diverses vegades pel pont per fer nous mesuraments i després dirigir-se cap a Mont-Louis / La Cabanasse. L’altra meitat del comboi, que portarà els enginyers i la resta del personal fins a Fontpédrouse, estacionarà aproximadament una hora aigües avall del pont.

El desastre del 31 d’octubre de 1909

Les proves d’homologació oficial són totalment satisfactòries i compleixen els estàndards establerts pel Ministeri de Foment. Malauradament, mentre els enginyers i el personal que es preparaven per marxar cap a Fontpédrouse acabaven les seves mesures i guardaven l’equip, el comboi, sota la responsabilitat de l’enginyer François-Joseph Lhériaud, es va allunyar inesperadament. Després d’uns minuts d’una cursa esbojarrada, l’acabarà uns 700 m més enllà, xocant contra les parets de la muntanya. És el 31 d’octubre de 1909 poc abans de les 13 h.

Cinc persones i Albert Gisclard (que va deixar una vídua i tres orfes) van morir en aquesta terrible tragèdia. François-Joseph Lhériaud (enginyer de tracció), Ferdinand Arnodin i Gaston Leinekugel Le Cocq (que va saltar del comboi en moviment), com François Calvo, agent de la Cie.du Midi, així com cinc passatgers més, només van resultar ferits.

L’accident est le résultat d’une succession d’erreurs humaines. Deux hommes sont au cœur de la polémique qui s’instaure lors de l’enquête et du procès afin de déterminer les responsabilités de chacun : François-Joseph Lhériaud, ingénieur, chef de traction (employé de la Compagnie du Midi), prétend ne pas avoir donné l’ordre d’enlever les cales qui servaient à immobiliser le convoi et Calvo (employé des Ponts et Chaussées) dit l’avoir entendu… Le train est-il parti en glissant tout frein bloqué comme on le lit si souvent ? La vérité est certainement différente. Dès le lendemain du drame, le freinage et la sécurité sont à l’origine de la polémique qui ne tarde pas à faire rage. © Archives Didier Chénot