Amb aquesta secció i la col·lecció “ Les Carnets du Train Jaune ” (Ed. Talaia), us oferim una retrospectiva, un viatge en el temps per la construcció de la línia del Tren Groc i la seva història. Aquesta col·lecció és fruit de la col·laboració entre el Parc Natural Regional dels Pirineus-catalans i els historiadors Pierre Cazenove i Jean-Louis Blanchon.
En aquesta segona part, us convidem a tornar amb més detall a una de les proeses tècniques de la línia del Tren Groc: la construcció del pont Gisclard !
Treballs al pont de Gisclard
En aquest inici del segle XX, l’obra colossal d’obertura de la Cerdanya a través de la creació d’una línia de ferrocarril, aquest projecte gegantí, va esculpint a poc a poc les muntanyes catalanes. Des de Villefranche-de-Conflent, els rails comencen a circular pels vessants de les muntanyes especialment escarpades. A la vall de l’Alt-Conflent, el lloc està creant una autèntica revolució. Aquesta terra aïllada veu amb prudència arribar treballadors de les més diverses procedències.
Poques línies, fins i tot als països muntanyosos, tenen un recorregut tan costerut (per cert, pintoresc) com el del Tren Groc. L’elecció de la tracció elèctrica esdevindrà aviat essencial, així com el tipus de ponts i estructures que havien de recórrer el recorregut de la Têt. De nou, les solucions adoptades donen un lloc d’interès al talent dels enginyers, en particular dels dissenyadors de dos d’ells, el viaducte de Fontpédrouse (viaducte de Séjourné) i el pont penjant de La Cassagne (pont de Gisclard), oferint també una estètica remarcable en termes de l’arquitectura ferroviària. Els dissenyadors del Tren Groc van utilitzar les tecnologies més avançades de l’època en matèria de transport i obres públiques. Això és especialment cert per al pont de Gisclard.
La instal·lació d’aquest tipus de ponts va constituir la part més delicada de la construcció, perquè ens vam trobar damunt d’un barranc ample, profund i costerut. Aquestes són les diferents fases d’aquest treball :
- Construcció de pilars i contraforts de maçoneria.
Aquesta construcció no va presentar cap dificultat especial. Els fonaments s’asseuen a la roca.
- Instal·lació de pilones metàl·liques.
El descarregador va posar en funcionament (a bateria) els diferents elements necessaris per al muntatge. Es va establir una grua autoelevable que s’utilitza per instal·lar els trams de bigues i l’enreixat que formen el primer pis de la pilona.
- Muntatge de la suspensió.
- Durada de l’execució de l’obra metàl·lica.
El muntatge de les pilones va durar dos mesos, el de la suspensió i la coberta aproximadament onze mesos. El pont penjant de La Cassagne va ser estudiat per M. Enginyer comandant Gisclard, inventor del sistema. Va ser executat pel Sr. Arnodin, enginyer constructor especialitzat en ponts penjants com a Châteauneuf-sur-Loire (Loiret).
Els elements del pont de La Cassagne són fabricats per l’empresa Arnodin a Châteauneuf-sur-Loire. Totes les peces necessàries per a la construcció de les pilones i la coberta es mecanitzen i després es munten “en blanc” als tallers. Es tracta d’un premuntatge mitjançant cargols, per tal de comprovar el muntatge amb els plànols elaborats pels enginyers.
Si la construcció de la part metàl·lica del pont de Gisclard no va provocar cap accident, no passa el mateix amb la part de maçoneria. L’empresa Moreau-Duran s’encarrega de la construcció dels 3 molls que constitueixen els suports de terra de la futura obra d’art. Paletes (picapedrers), des charpentiers, fusters, simples pagesos que ofereixen el seu servei per millorar els seus recursos, són contractats i treballen en condicions difícils. Aquesta és la història d’un d’ells, originari de Fontpédrouse que ens informa. per la seva néta : (memòria familiar, Butlletí APPCF núm. 15. JP. I .NJany)
« Joseph Labric va ser contractat juntament amb molts homes del poble com a peó i va treballar al viaducte de Gisclard. Un dia de 1905 o 1906, designat per anar a buscar aigua del riu (és el més jove ? És el seu torn ?), baixa… Un so de pedres rodant, un crit fort, una pedra li colpeja al cap i la ferida el deixa inconscient, el crani obert. Els seus companys es van precipitar, el van donar per mort, van portar el seu cos al costat de la carretera i li van tirar una manta. Al vespre, després de la feina, van portar el cos d’en Josep a Saint-Thomas i el van posar sobre la taula de la gran sala.
La seva mare, col·lapsada de dolor, no creu en la mort del seu fill i es nega a instal·lar una sala funerària ; ella demana que anem a buscar el metge, segurament a Mont-Louis. Quan arriba unes hores després, percep un alè de vida, i allà, sobre la taula, fa una trepanació que salvarà a Josep ».